Category Archives: Raons per la vaga

Carta oberta a tots els esquirols

Hola a tothom. Tot seguit publiquem l’escrit que ens ha fet arribar un treballador de la UPC.

Benvolgut/da esquirol.

Uf! Una vaga general de l’ensenyament el proper dia 22. Una altra vaga! Una altra vegada hauràs de demostrar què n’ets de bon treballador (encara que sigui només aquest dia). Amb una mica de sort, potser et convenceràs a tu mateix que no pots perdre un dia de sou (et calen els diners per aquestes vacances) o diràs a tort i a dret que les coses no es canvien així (aquesta excusa sempre funciona). En el millor dels casos, fins i tot pensaràs que caldria fer alguna cosa però no ho faràs perquè sempre hi ha altres que ho fan per tu. I penses “si aconsegueixen res (que segur que no) ja me n’aprofitaré jo també”.

No t’explicaré les raons per fer vaga. Si volguessis ja les sabries. De fet, penses que no va amb tu, oi? Sí, ho penses. Però, tot i així, treballes a la universitat pública. Cada vegada tinc més clar per què: per l’estabilitat laboral, pel sou, per jornades de 35 hores, per la facilitat de conciliar la maternitat, per aquell cafetó amb els companys que s’allarga una mica, perquè et trobes malament i et quedes a casa, perquè t’agrada queixar-te de tot però en el fons saps que vius de puta mare.

  • T’importa una merda que els estudiants vegin la seva matrícula incrementada cada curs.
  • T’importa una merda que la qualitat de l’educació dels joves depenguin dels recursos dels seus pares.
  • T’importa una merda que es redueixi la inversió en investigació.
  • T’importa una merda que cada vegada més les empreses decideixin les directrius universitàries.
  • T’importa una merda la universitat pública.

Suposo que ja saps que el PAS està perdent aquestes condicions laborals que tant t’agraden. Doncs saps què? Me n’alegro. Espero que algun dia les teves condicions laborals siguin iguals o pitjors que les de l’empresa privada. Espero que tots aquells que no sentiu la universitat pública foteu el camp. Perquè la universitat pública és més que la UPC. La universitat pública és més que les condicions laborals. La universitat pública és una de les bases de la justícia social d’un país. I si no ets capaç de defensar-la, només et puc desitjar que algun dia no puguis pagar els estudis dels teus fills.

Atentament, un treballador de la Universitat Pública i de la UPC.

Anuncis

Excuses (VI)

“Sóc funcionari. La reforma laboral a mí no m’afecta”

Amb les retallades i la privatització de serveis públic i el deteriorament de les condicions laborals de funcionaris, interins i personal laboral de l’administració pública, tenim motius més que suficients per secundar la vaga general, a més de per solidaritat amb la resta de treballadors.

Si no ens sumem a la vaga general, no ens podrem queixar després quan la societat no ens recolzi en les nostres reivindicacions per la supervivència, la dignitat i els drets laborals del sector públic. Els acomiadaments i les rebaixes en els complements de sou dels funcionaris, així com l’eliminació de pagues i sexenis estan a punt de caure’ns a sobre. A més, mira el teu voltant: pares, germans, fills, familiars, amics, veïns, alumnes… segur que allò que afecta al 99% de la població no va amb tu?

“La vaga ha de ser indefinida. Si no, jo no la faig”

Generalment els partidaris de la vaga indefinida sabem el que costa organitzar una vaga general perquè sigui majoritària i exitosa, i no emprem un model de vaga concret com a excusa per a no sumar-nos a una vaga general convocada amb gran consens. Es fa difícil justificar que una persona realment disposada a secundar una vaga indefinida no estigui disposada a secundar una vaga general d’un sol dia.

“Sí, però aquest govern té majoria absoluta; la gent els ha votat, i per tant poden fer el que vulguin. Que jo faci vaga no canviarà res”

Els vots rebuts en unes eleccions no són un xec en blanc. No legitimen el govern per llançar un atac tan brutal als drets de la majoria de la ciutadania. A més, aspectes essencials d’aquesta reforma laboral com pot ser l’abaratament de l’acomiadament no apareixen al programa electoral del PP, i per tant NINGÚ els ha votat. De fet, diversos representants d’aquest partit van negar públicament tant durant la darrera legislatura com durant la seva campanya electoral que fóssin a abaratir o facilitar els acomiadaments.

El govern ha amagat informació deliberadament abans de les eleccions, i ha mentit els ciutadans sobre les seves veritables intencions. Si la societat es pronuncia a l’uníson contra una reforma laboral que considera injusta, un govern democràtic està obligat a escoltar i a obeïr.

Excuses (V)

“Fer vaga és una decisió personal. S’ha de respectar el meu dret a treballar.”

En primer lloc, el dret a treballar és un dret que irònicament només és aplicable quan hi ha vaga. La resta de l’any els 5 milions de persones que es troben a l’atur no el poden gaudir.

En segon lloc, fer vaga és un dret individual però és un dret que s’exerceix com a col·lectiu i és en aquest moment en què es converteix també en una obligació ètica. Una obligació envers els companys, envers la resta de treballadors, aturats i estudiants. Els comportaments individualistes ens perjudiquen a tots i totes. A més, els mateixos que no fan vaga no tenen cap problema en acceptar les millores aconseguides gràcies a la lluita i el sou dels seus companys.

Quan parlis de respecte pensa en tots aquells que han lluitat per a què tu puguis gaudir d’aquests drets socials i laborals. Quan parlis de respecte pensa en els drets socials i laborals que deixaràs a les futures generacions.

Excuses (IV)

No estic d’acord amb els sindicats majoritaris, per això no faig vaga

A la convocatòria de vaga s’hi han sumat desenes de sindicats minoritaris de diversos sectors i de diferents ideologies. Tanmateix, els primers convocants d’aquesta vaga no van ser UGT i CCOO, sinó ELA-LAB al Pais Basc i CIG a Galícia. També s’hi han sumat a la convocatòria els sindicats CNT i CGT, la Intersindical-STE, USO, Solidaritat Obrera, partits polítics tan dispars com IU, Esquerra, Compromís, Amaiur, BNG, Equo, Pirates de Catalunya, associacions de consumidors com FACUA i organitzacions socials com 15M, Juventud Sin Futuro, Democracia Real Ya, etc. que no comparteixen la verticalitat dels sindicats majoritaris i són crítics amb la seva tasca dels últims anys, però tot i així recolzen la convocatòria de vaga general del 29M.

Aquesta vaga és de tots els treballadors i treballadores, dels estudiants, aturats, joves, jubilats, consumidors. Aquesta vaga és del 99% de la població, de tots els afectats per les retallades socials i les pèrdues de poder adquisitiu i drets col·lectius, no només dels sindicats.

Els sindicats CCOO i UGT han pogut cometre molts errors, és lícit i necessari criticar-los. Però els sindicats, entesos com a organitzacions de treballadors que s’uneixen per defensar els seus drets, són, indubtablement, el proper mur a derribar pels poders econòmics. D’aqui la campanya continuada d’atacs i desprestigi per part dels mitjans de comunicació afins al gobern.

Excuses (III)

La vaga no servirà per a res

El que no serveix de res és no fer res. Totes les millores dels treballadors s’han aconseguit històricament mitjançant la lluita. Ningú no ens ha regalat res. A la pregunta de si una vaga d’un dia serà suficient, la resposta és que, probablement, no. Només és el començament, però és un pas molt important. Si ens imposen la reforma laboral més dura d’aquesta democràcia i no responem de manera contundent, les mesures successives que prengui el govern seran encara més demolidores. Es pot i s’ha de tombar aquesta reforma laboral.

La vaga no és una solució, és l’instrument de pressió més poderós que tenim al nostre abast els treballadors per fer valer els nostres drets davant una agressió totalment injustificada. Per això quie no s’adhereix a una vaga perjudica greument el conjunt dels treballadors, inclós a sí mateix.

Si la pressió exercida a través d’una vaga no fós tan important, ¿perquè la insistència dels empressaris en què els treballadors no facin vaga, arribant a les amenaces i coaccions, que són delicte? Per quin motiu els mitjans de comunicació afins al govern tracten de desprestigiar la convocatòria de vaga? Perquè la patronal exigeix, i alguns partits s’estan plantejant legislar per limitar aquest dret?

Amb les vagues no s’aconsegueix res (però si s’aconsegueix quelcom, no hi renunciarè pas)

La jornada de 8 hores diàries, les prestacions d’atur, el salari mínim, la negociació col·lectiva, les vacances pagades, la indemnització per acomiadament, els permisos per maternitat o malaltia d’un familiar proper, els dies d’assumptes propis, les hores sindicals, el dret d’assistir a assemblees en l’horari laboral, o qualsevol dels nostres drets conquerits que els treballadors de fa 150 anys no podien ni somiar, no s’han aconseguit a base d’exercir la “llibertat per anar a treballar” un dia de vaga.

Malgrat tot, no consta que cap esquirol hagi renunciat mai a aquests drets. Si s’aconsegueix que el govern rectifiqui i no apliqui aquesta reforma laboral que ens afecta i perjudica a tots, els esquirols no hauran fet res per aconseguir-ho però es beneficiaran de l’esforç col·lectiu. Per a ells això deu tenir força lògica; per a nosaltres, no. I no els fa semblar persones dignes ni solidàries als nostres ulls.

Excuses (II)

 

No faig vaga perquè no m’ho puc permetre

La reforma laboral suposarà, amb tota seguretat, una rebaixa generalitzada dels salaris. Si no et pots permetre deixar de guanyar el sou d’un dia, com et podras permetre que et baixin el sou de manera permanent, que t’acomiadin gratis, o que, si tens 10 anys treballats en una empresa la teva indemnització per acomiadament passi a ser de 18900 euros a 7845, per exemple?

Causes objectives

Una mostra del que se’ns ve a sobre si no aturem entre tots aquesta reforma laboral:

Primeros despidos Corte Inglés por ausencias justificadas

Excuses (I)

Alguns companys i companyes de la UPC ens han fet arribar diversos correus electrònics sobre les raons de fer o no fer vaga. Us les fem arribar.

Donat que estem en temps de crisi, potser es podria trobar una altra manera de protestar sense haver de quedar-nos a casa o manifestar-nos pels carrers. Seria més productiva i a més no descomptarien diners.

Quina alternativa proposen els que volen protestar però sense haver de fer cap esforç? Crec que tots estem oberts a propostes. Fem moltes coses diferents per reivindicar els nostres drets i els dels companys i no veig cap d’aquestes persones. Utilitzem la nostra mitja hora d’esmorzar per sentir propostes, i no veig cap persona contraria a la vaga que vingui a fer-les.
Teniu realment consciència del que se’ns ve a sobre?

Jo faré la vaga. Sí, la faré com una cosa més per intentar que la meva filla tingui drets quan creixi, perquè, què li diré si no?

Tots el que no volen fer vaga perquè pensen que no es la forma, que pensin que després del 29 vindrà el 30. Que els dimarts els esperem a la plaça de l’Omega per dinar a les 14h i que els dimecres els esperem a les 10 a la plaça de Telecos.

¡Ja n’hi ha prou de ximpleries! Perdoneu però estic indignada.

Maig del 68: quan un altre món fou possible

Petit extracte de: «Mayo del 68: Cuando otro mundo fué posible». (www.enlucha.org).

La transformación del movimiento estudiantil en un movimiento huelguístico de trabajadores y trabajadoras asombró a casi a todos los observadores. Un líder de la CFDT dijo más tarde:

No creía en un “trabajador” doblándose a la agitación estudiantil. Pero era lógico. Póngase en la piel de nuestros muchachos. En pocos días aprendieron muchas cosas.

Ante todo, que la acción cuenta. Nadie solía hablar de los problemas de la universidad, ahora todo el mundo lo hace […] Nadie pensaba que “el viejo hombre” [De Gaulle] acabaría vencido en las calles. “El viejo hombre” no dijo nada, Pompidou cedió y los estudiantes ocuparon la Sorbona. Por encima de todo estaba el poder de la manifestación del 13 de mayo: no había habido nada igual desde la Liberación […] la gente nunca se había imaginado a sí misma tan poderosa.

Todas las barreras que el gobierno había erigido en contra de las huelgas habían sido quebradas. Un empleado del gobierno debía avisar con cinco días de antelación antes de declararse en huelga. Los maestros que se habían declarado en huelga sin hacer ninguna advertencia no fueron despedidos. Los trabajadores de correos se declararon en huelga el 13 de mayo sin previo aviso. El gobierno era incapaz de hacer respetar sus leyes […] En ciertas partes del sector privado, los jefes habían amenazado con que “lo del 13 de mayo es una huelga política. Si tomáis parte seréis despedidos”. La gente se declaró igualmente en huelga. No hubo despidos. Los patrones tenían miedo de las consecuencias […]

El resultado fue que los trabajadores descubrieron que luchar era posible y que cuando luchas bien, no sólo hay la posibilidad de ganar, sino que los riesgos que implica son bastante pequeños […] De ahí a la acción para resolver los viejos problemas sólo había un pequeño paso.

Hem de ser molts crancs

%d bloggers like this: